Poema CANT IV
Ni el pèlag que s'abissa ni el vent ja no em fan nosa.
Mon seny en la fosca reneix.
Ja só dins una gola més negra, millor closa;
i crec, dins el ventre dùn peix.
S'han esvaït, d'una bocada a l'embranzida,
ma petitesa, mon esglai.
Re no em distreu, dubte no m'heu, desig no em crida:
Déu és el meu únic espai.
Vaig, d'una empenta, sota la rel de les muntanyes
o só llençat, d'un cpo rabent,
a l'aigua soma:allí va dibuixant llivanyes
l'estel en l'escala batent.
Déu juga. Déu ens tira lluny i mai no ens llença.
Canto son nom amb veu igual,
orb, doblegat, com esperant una naixença
dins la cavorca sepulcral.
Al manament de Déu neguí les meves passes.
-Qui et fos-vaig dir-li-inconegut!-
Per'xò sóc en les ones, car elles, jamai lasses,
de fer i refer tenen virtut.
Ell en l'abis de tot sement mon cos embarca
perque hi reneixi per a Ell.
I jo hisó refiat com Noèen la seva Arca
i Moïsès en el cistell.
Oh lassos peus, oh mes cansades vagaries,
no m'haveu dat sinó dolors.
Seense l'angoixa ni lacarrega dels dies
Seense l'angoixa ni lacarrega dels dies
com el nonat sóc a redós.
I si el meu seny es priva de signes il-lusionris,
dins l'impossible visc ardit.
I un dia, en llurfollia, els savis hiperboris
diran que aquest peix no ha existit.
