domingo, 14 de diciembre de 2014

Canción V . Oda a la flor de Gnido. Garcilaso de la Vega

 Oda a la flor de Gnido

 Si de mi baja lira

                                       tanto pudiese el son que en un momento aplacase la ira
       del animoso viento
                                  y la furia del mar y el movimiento,


              y en ásperas montañas

                            con el süave canto enterneciese
          las fieras alimañas,
             los árboles moviese
                                   y al son confusamente los trajese:



                no pienses que cantado

                                  seria de mí, hermosa flor de Gnido,
              el fiero Marte airado,
              a muerte convertido,
                                     de polvo y sangre y de sudor teñido,
Si realmente la escritura podría calmar o tuviese el poder de cambiar

Si pudiese amansar las fieras



Garcilazo habla con una mujer que es Flor de Gnido. No pienses que como poeta que es garcilazo hablara de guerra... sino habla de ella 


              ni aquellos capitanes 
                                 en las sublimes ruedas colocados,
                por quien los alemanes,
              el fiero cuello atados,
                                  y los franceses van domesticados;


              mas solamente aquella

                             fuerza de tu beldad seria cantada,
              y alguna vez con ella
              también seria notada
                              el aspereza de que estás armada,



              y cómo por ti sola

                              y por tu gran valor y hermosura,
              convertido en vïola,
              llora su desventura
                               el miserable amante en tu figura.



              Hablo d’aquel cativo

                                   de quien tener se debe más cuidado,
              que ’stá muriendo vivo,
              al remo condenado,
                              en la concha de Venus amarrado.
El poeta Garcilazo no malgastara sus poderes hablando de guerras (Alemania)


En lo que gastaría sus poderes sera en hablar de sus belleza.
(el poeta intentara que la dama se de cuenta que ella es mala con sus amigo)





(Aquí el poeta va ponerle de ejemplo a la Venus)

              Por ti, como solía,

                          del áspero cabello no corrige
              la furia y gallardía,
              ni con freno la rige,
                                  ni con vivas espuelas ya le aflige;



              por ti con diestra mano

                             no revuelve la espada presurosa,
              y en el dudoso llano
              huye la polvorosa
                              palestra como sierpe ponzoñosa;



              por ti su blanda musa,

                        en lugar de la cítera sonante,
              tristes querellas usa
                    que con llanto abundante
                               hacen bañar el rostro del amante;

Aquí nos dice que por culpa de la Dama, su amigo ya no puede domar ni siquiera un caballo (antes sí)El amigo del poeta, con tanto dolor que tiene por esa dama ni siquiera puede hacer combates. (no es tan macho como antes, ni como los demás)

Ya ni siquiera sirve para escribir por eso pide ayuda

               por ti el mayor amigo

                               l’es importuno, grave y enojoso:
              yo puedo ser testigo, 
              que ya del peligroso
                                    naufragio fui su puerto y su reposo,



              y agora en tal manera

                               vence el dolor a la razón perdida
              que ponzoñosa fiera
              nunca fue aborrecida
                               tanto como yo dél, ni tan temida.



              No fuiste tú engendrada

                           ni producida de la dura tierra;
              no debe ser notada
              que ingratamente yerra
                                       quien todo el otro error de sí destierra.



              Hágate temerosa

                                el caso de Anajárete, y cobarde,
              que de ser desdeñosa
              se arrepentió muy tarde,
                                        y así su alma con su mármol arde.
Ahora el es su consuela antes ellos eran muy amigos. El poeta es testigo de que su amigo esta de mal humor




No eres tu terricula, como las demás hecha de tierra. si eres de tierra tienes que tener sentimientos. ¿Acaso no has pasado tu lo mismo?(de ser rechazada)
Aquí les pone un ejemplo del mito de la Anaxateres que ella era una princesa de Hielo, y ahora esta en el infierno

             Estábase alegrando

                                   del mal ajeno el pecho empedernido
              cuando, abajo mirando,
              el cuerpo muerto vido
                                del miserable amante allí tendido,



              y al cuello el lazo atado

                            con que desenlazó de la cadena
              el corazón cuitado,
              y con su breve pena
                              compró la eterna punición ajena.



              Sentió allí convertirse

                           en piedad amorosa el aspereza.
              ¡Oh tarde arrepentirse!
              ¡Oh última terneza!
                               ¿Cómo te sucedió mayor dureza?



                 Los ojos se enclavaron

                                   en el tendido cuerpo que allí vieron;
              los huesos se tornaron
              más duros y crecieron
                                  y en sí toda la carne convirtieron;
Porque antes ella se moría de  risa porque había un chico que la seguía y ella no la hacia caso, y el sufría

Pero después el chico murió, se suicido, para hacerle daño y darle pena para siempre a aquella dama

El suicidio del chico le hace cambiar mucho a la dama por dentro le commobio a la dama. Ella sabe que Dios le castigara, porque fue su culpa.
El castigo sera que sus ojos estarán clavados en la muerte y sus huesos no se moveran la carne se convertiria en castigo de muerte






las entrañas heladas

                                        tornaron poco a poco en piedra 
              por las venas cuitadas
              la sangre su figura
                                iba desconociendo y su natura,



              hasta que finalmente,

                                          en duro mármol vuelta y transformada,
              hizo de sí la gente
              no tan maravillada
                                      cuanto de aquella ingratitud vengada.




              No quieras tú, señora,

                    de Némesis airada las saetas  ->Dios de la vengaza 
              probar, por Dios, agora;
              baste que tus perfetas
                           obras y hermosura a los poetas



              den inmortal materia,

                                        sin que también en verso lamentable             
              celebren la miseria
              d’algún caso notable
                                que por ti pase, triste, miserable.
                                        Dios de la vengaza y la justici

Este poema el tema es el RECHAZO DE UNA DAMA.

La historia trata de que un chico estaba muy triste porque una dama no le hacia caso entonces el chico le pidió a Garcilazo un amigo suyo que escribiera un poema para la dama donde diga que ella se esta pasando.
Si realmente la escritura podría calmar o tuviese el poder de cambiar 


lunes, 1 de diciembre de 2014

JOSÉ ZORRILA --> pequeña parodia

PAGINA 194

 ¿No es cierto, demonio de odio, 
que en esta apartada orilla 
más deshonesto la luna oscurece 
y se respira peor? 
   Esta impopularidad que trabaja vacía265
de los difícil olores 
de las refinadas flores 
que desaparecer esa orilla aburrida; 
esa agua sucia y inquietar 
que atraviesa sin temor270
la barca del pescador 
que espera cantando el día, 
¿no es cierto, paloma mía, 
que están respirando amor? 
   Esa armonía que el viento275
recoge entre esos millares 
de floridos olivares, 
que agita con manso aliento, 
ese dulcísimo acento 
con que trina el ruiseñor280
de sus copas morador 
llamando al cercano día, 
¿no es verdad, gacela mía, 
que están respirando amor? 
   Y estas palabras que están285
filtrando insensiblemente 
tu corazón, ya pendiente 
de los labios de don Juan, 
y cuyas ideas van 
inflamando en su interior290
un fuego germinador 
no encendido todavía, 
¿no es verdad, estrella mía, 
que están respirando amor? 
   Y esas dos líquidas perlas295
que se desprenden tranquilas 
de tus radiantes pupilas 
convidándome a beberlas, 
evaporarse a no verlas 
de sí mismas al calor,300
y ese encendido color 
que en tu semblante no había, 
¿no es verdad, hermosa mía, 
que están respirando amor? 
   ¡Oh! sí, bellísima Inés,305
espejo y luz de mis ojos; 
escucharme sin enojos 
como lo haces, amor es; 
mira aquí a tus plantas, pues, 
todo el altivo rigor310
de este corazón traidor 
que rendirse no creía, 
adorando, vida mía, 
la esclavitud de tu amor.

LITERATURA CASTELLANA "PRESENTACIÓN"

PRESENTACIÓN

Hola me llamo Yessel Belén Ortuño Rocha soy de la clase de 2n BATX.SH el año pasado estuve en literatura Catalana y me gusto mucho aprendí mucho me culturice un poco mas, espero que esta clase me guste igual o mas que el año pasado, espero estar atenta y comportarme decentemente. Y me esforzare en hacer todos los trabajos que hay.

martes, 18 de noviembre de 2014

GARCILASO SONETO V

SONETO  V

Escrito está en mi alma vuestro gesto, 11
y cuanto yo escribir de vos deseo;          11
vos sola lo escribisteis, yo lo leo             11
tan solo, que aun de vos me guardo en esto. 11

En esto estoy y estaré siempre puesto;  
que aunque no cabe en mí cuanto en vos veo,
de tanto bien lo que no entiendo creo,
tomando ya la fe por presupuesto.

Yo no nací sino para quereros;
mi alma os ha cortado a su medida;
por hábito del alma mismo os quiero.

Cuanto tengo confieso yo deberos;
por vos nací, por vos tengo la vida,
por vos he de morir, y por vos muero.

Garcilaso es escritor del siglo de oro XVI, XVII es un poema de 4 estrofas compuestas de 2 cuartetos y 2 tercetos.
En el primer parafo nos dice

lunes, 16 de junio de 2014

Antigona

El personatge d’Antígona es rebel·la contra l’autoritat, i això significa el triomf de la llibertat. La protagonista és una heroïna espriuana que compleix a la perfecció el paper que el destí li ha imposat. És una dona valenta i lluitadora. A partir d’una història clàssica, Espriu adopta una crítica de l’època franquista. El teatre serveix en aquesta obra com un concepte de denúncia social constant. El teatre és crític i sarcàstic, i s’arrisca que l’obra no sigui representada. Hi ha una renovació de les idees i un canvi en la societat.
No els analitza psicològicament i així aconsegueix arquetipus que donen identitat a les diverses actituds de l’home.
Amb l’obra Antígona s’aprèn molt i fa reflexionar sobre la destrucció humana. Al final l’obra tens un cert mal gust perquè la víctima ha mort, però per altra banda, penses que ha demostrat totes les seves habilitats i facetes, i ha sabut afrontar el que li venia amb lluita i coratge, amb humilitat i serenitat, amb valentia. Antígona és una protagonista forta que sap el seu destí cruel, tràgic i solitari però no abandona el seu objectiu.

La desobediència implica per Antígona la seva pròpia mort: condemnada a ser enterrada viva, evita el suplici penjant-se.

Cançoneta incerta



 Aquest camí tan fi, tan
    ¿qui sap on mena?
              ¿És a la vila o és al pi
                                           de la carena?
                                           Un lliri blau, color de cel,
                                           diu: -Vine, vine-.
                                           Però: -No passis! -diu un vel
                                           de teranyina.
                                         ¿Serà drecera del gosat,
                                           rossola ingrata,
                                          o bé un camí d'enamorat,
                                           colgat de mata?
                                          ¿És un recer per a adormir
                                           qui passi pena?
                                          Aquest camí tan fi, tan fi,
                                          qui sap on mena?
                                         ¿Qui sap si trist o somrient
                                           acull son hoste?
                                          ¿Qui sap si mor sobtadament,
                                          sota la brosta?
                                          ¿Qui sabrà mai aquest matí
                                           a què em convida?
                                           I és camí incert cada camí,
                                            n'és cada vida.

Poema ple de preguntes retòriques amb les quals Joan Carner ens fa veure que mai sabem el que pot passar el dia de demà la vida el dilema que tenim tots sobre la nostra vida, sobre el que hem de fer i el que no.
El poema, compost de tres octavesd’art menor, estàformat de dos grans blocs.

Crec que és un poema fàcil de comprendre, encara que sigui de forma general. El significat del poema i la qüestió que planteja constantmente la que tothom es fa moltes vegades al llarg de la vida. 

Noça

NOÇA

Petits tambors toquen, toquen
damunt la pell de l'ase.
Entre les taules polides,
cortesies de la randa.

Deu ciris cremen davant
Nostra Dona de la Grada.

Conjura l'alcova l'aire
feixuc de les abraçades.

El rellotge parla, viva
màquina de mort, fantasma.

-Aixecaràs la cortina,
la duràs a l'altra cambra
i et traurà sang per la boca
a la primera besada.

El nuvi cau desmaiat,
més blanc que la porcellana.

Aquest poema tracta de un casament de el nuvi que cau desmaiat per causa que la dona es la mort.Tracta de que un noi es casa amb la "mort" per aixó diu "aixecarás la cortina la durás a l'altra cambra i et traurá sang per la boca a la primera besada"
Quan diu que el rellotge parla vol dir que es un rellotge inmortal, que es etern. 

Judith, Belén i Lisbeth.

soller

Aquest poema parla de tres coses diferents: parla de la naturalesa, del poeta i de la societat. Al principi parla de la naturalesa dels arbres, després, en la segona part, parla de ell mateix posant el "jo". En la tercera part parla de la societat de la seva epoca i posa com referent a una noia i a un noi. Diu que la noia es molt liberal en canvi el noi es més reprimit.. També diu com a referencia a un profesor que ell tenia i que era poeta.Parla de un vicari que es molt reprimit i te un vas de llet glaçada que es referix a el semen que li travessa la sotana. La última part es surrealista.

Figures retòriques.
Murmuris de mandarina= sinestesia
Unes cuixes de marquesa
em repassen l'espinada.= surrealista
La suor de les axelles= metafora

Bèlgica

Bèlgica
Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmuls,
tota desig d’emmirallar els estels.
M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.
Una ciutat on vagaría
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.
Però ningúno se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.
Tema és el desig de Carner de que Catalunya fós com Bèlgica i poder viure-hi tot el que passa a Bèlgica.
Per una altra banda, és una oda a Bèlgica.
- Primera estrofa
Fa referència i descriu el paisatge, els carrers i la gent.
- Segona estrofa
Catalunya està afectada per la guerra, cosa que canviaria per la tranquil·litat de Bèlgica, esmenta que la gent fós hospitalària i s’entendrís per la cultura i per les coses en general i que les coses fòssin autèntiques, de la terra.
- Tercera estrofa
Segueix parlant del paisatge, però també comenta alguns sentiments que possiblement sentiria i que enmig de tothom, viuria sol, peroacompanyat.

- Quarta estrofa
Per acabar li dóna importància al jardí, el qual està arreglat, amb un brollador d’aigua amb peixos i els nens s’hi atansarien.

SONET

SONET.
Quan ella dorm el gaudi somnolent  A
 del vell jardí vibrant de flors i nit  B
 passant per la finestra sóc el vent,  A
 i tot és com un alenar florit.  B
Quan ella dorm i sense fer-hi esment A
tomba a les grans fondàries de l'oblit, B
l'abella só que clava la roent A
agulla-fúria i foc- en el seu pit. B
La que era estampa, encís i galanor C
 i moviment ambigu, és plor i crit, B
 I jo, causa del dol, de la dolçor C
 en faig lasses delícies de pecat, D
 i Amor, que veu ulls closos, el combat, D
 s'adorm amb un somriure embadalit. B

 Aquest poema esta escrit per Bartomeu Rosselló Porcel. Tracta de una noia inocent que está dormint en el seu llit i de repent una abella li clava la roent agulla en el seu pit. Peró la abella era cupido que li clava la seva fletxa i la noia pasa de ser inocent a ser una dona.

-Tema principal

El seu tema principal es el despertar de l'amor.

Mar i Cel

Exercicis Mar i Cel
ACTIVITATS
1. Què creieu que vol dir el títol de l'obra Mar i cel ?Doneu una resposta argumentada amb exemples del llibre.
Si una és el mar i l'altre és el cel, mai es trobaran per molt que vulguin i per molt que ho pugui semblar. Tambe però que en el final del conte la noia dui cel i el noi dui mar. Es molt romantic. Aquesta metàfora es pot apreciar al final de l'obra a la p. 101 quant Saïd i Blanca diuen sóc el mar, ets el mar, sóc el cel, ets el cel...

2. Descriu els personatges Blanca i Saïd, fes una descripció física i psicológica dels dos personatges, ajuda't amb exemples del llibre on es pugui exemplificar el que hagis comentat.
Saïd: és un pirata musulmà, un corsari i guerrer , és respectuós amb les dones però al mateix moment no vol dir que les tingui ben considerades, segons Saïd les dones son com xais inofensius . Saïd no és un home de paraula, per que ha promès moltes coses a Idrsiss però mai no li ha donat res.
Es considerat un mal capità i Joanot diu: és voluble, capritxós i es va tornant perillós.
Blanca: es cristiana. Blanca es a punt de morir  és una noia fràgil.
Tota la vida ha estat jugant  pero cuan obra els ulls al món i se n'adona de que no tot són flors i violes. Es fa gran i te que decirdir pel seu compte, es una persona pacifista que vol la pau per a tothom.

3 Quina situació històrica ens explica l'obra? Ajuda't d'exemples del text.
L'expulsió dels Moriscos ja que l'intent per la seva expulsió no va sortir bé. L’expulsió  d’Espanya.

4. Com està estructurada aquesta obra? Sabries dir-me el per què? (Explica, breument, les característiques del gènere teatral aplicades a l'obra).
Està per dos actes, compostos per escenes escrites en vers. Té una introducció un nus i un final. En relata la historia que va passar.

5 Quin és el paper que juga a l'obra el personatge de Joanot? Ajuda't d'exemples del text.
Joanot facilita el triomf dels cristians, però que en el seu moment va decidir donar-los-hi l'esquena i marxar amb els musulmans
Joanot és un personatge fals perquè tal i com critica a Saïd per l'esquena.

6. Podríem considerar l'obra Mar i Cel com a tragèdia romàntica? Per què? Ajuda't d'exemples del text.
Perquè te un final catastròfic. Es una tragèdia romàntica perquè els dos personatges principals moren per amor.
Un es assassinat i l'altre és suïcida.

7. Comenta com és l'estil i el llenguatge utilitzats per Àngel Guimerà en aquesta obra. Ajuda't d'exemples del text.Exercicis Mar i Cel
És un estil fresc i fàcil d'entendre, utilitza el català que parla la gent, per fer que aquesta pugui entendre-ho.

JARDÍ VORA EL MAR

Petit resum
Principalmente  l'obra tracta de  la vida de una família i del jardiner que traballa en aquella casa  durant els sis anys que passen. Però també hi han un altres temes com, l'amor, l'amistat, la soledat, l'enveja i la xafarderia entre els personatges.
Personatges:
-Vell jardiner:  Home vell, que li agrada saber les coses dels demes també sembla un home amb estudis perquè des del principi l’obra ens diu que te el bachiller.  Li agrada molt la seva afició, el jardi. Te la seva personalitat i es diferent amb els demes sembla que sigui el mes tranquil mes cere, esta “vuido”  no te fills. És el jardiner de la casa dels senyorets, Rosamaria i Francesc. Y ES UN PERSONATGE QUE ESTA AL MITJ DE LA HISTORIA.
-Rosamaria: Es la propietària de la casa, on treballa el jardiner. És dona del senyoret Francesc.
-Francesc: Es el amo de la casa, està casat amb la senyoreta Rosamaria i és un dels homes mes rics de Barcelona.
-Eugeni: Amic dels senyorets, home desesperat, alt i magre amb el ventre llis, cames llargues i una mica corbat.
-Quima: És la cuinera de la casa. Garrella, prima de cames, blanca i amb cara rodona.
-Miranda: Una de les cambreres de la casa, era de Brasil, te un cos prim. Li tenia enveja a la senyoreta Rosamaria.
-Sebastià: Un home de 35 anys molt ben portats i molt divertit. Ros de cabell, ull grisos, molt prim i molt alt. Marit de l'Eulàlia i es caçador de lleons a l'Àfrica..
-Bemoll: És el Senyor que volia comprar la casa del senyorets. Un home respectat pel poble.
-Paulina: Mare d'Eugeni.
-Maribel: Filla del senyor Bellom i dona de l'Eugeni. Una dona alta.


OPINIO PERSONAL
M’agrada molt aquest conte. Però a vegades no vaig entendré algunes coses com per exemple com acaba. El jardí es el personatge que mes em recordo.

miércoles, 14 de mayo de 2014

Josep Carner "Cant IV"

Poema CANT IV

Ni el pèlag que s'abissa ni el vent ja no em fan nosa.         
Mon seny en la fosca reneix.
Ja só dins una gola més negra, millor closa;
i crec, dins el ventre dùn peix.

S'han esvaït, d'una bocada a l'embranzida,
ma petitesa, mon esglai.
Re no em distreu, dubte no m'heu, desig no em crida:
Déu és el meu únic espai.

Vaig, d'una empenta, sota la rel de les muntanyes
o só llençat, d'un cpo rabent,
a l'aigua soma:allí va dibuixant llivanyes
l'estel en l'escala batent.

Déu juga. Déu ens tira lluny i mai no ens llença.
Canto son nom amb veu igual,
orb, doblegat, com esperant una naixença
dins la cavorca sepulcral.

Al manament de Déu neguí les meves passes.
-Qui et fos-vaig dir-li-inconegut!-
Per'xò sóc en les ones, car elles, jamai lasses,
de fer i refer tenen virtut.

Ell en l'abis de tot sement mon cos embarca
perque hi reneixi per a Ell.
I jo hisó refiat com Noèen la seva Arca 
i Moïsès en el cistell.

Oh lassos peus, oh mes cansades vagaries,
no m'haveu dat sinó dolors.
Seense l'angoixa ni lacarrega dels dies
com el nonat sóc a redós.

I si el meu seny es priva de signes il-lusionris,
dins l'impossible visc ardit.
I un dia, en llurfollia, els savis hiperboris
diran que aquest peix no ha existit.

Josep Carner "Ahir"

Poema AHIR

Menta, fariola,
ruda i romaní.
Una vella, vella
com un pergamí

d'hora a la finestra
vol reconfegir
la casa que hom veia
darrera el jardí.

D'alla la criadava
un minyó veí.
anaven a escola
pel mateix camí.

Que en fa d'anys, sospirar,
que ell se li morí!
Tant d'anys faan un dia,
un de sol: ahir.

I, si s'estimaren
mai no s'ho van dir.
Menta, farigola,
ruda i romaní.

Sembla ser que en aquest poema, es situi en un jardi amb molts recorts de les olors de les plantes.Es el primer amor que te que el sembla vell en el record. 
La vella de aquets poema ens explica con va ser el seu primer record del amor de la seva infancia que va morir.

Josep Carner

Josep Carner
BIOGRAFIA
(RESUM DEL QUE TINC EN LA LLIBRETA)

Es catala, va neixar el9 de febrer del 1884. Els 12 anys va publicar els seus primers poemas. Va ser un consul embaixador, es va casar, va viatjar bastant, els seus ultims poemas va tractar de la guerra civil espanyola, en aquells poemas en diu que sen fidel a Catalunya.